Deberían llover cristales, 2005
Com a escorpins a l’hivern semblàvem *aletargados, però el mínim focus de calor podria engegar-nos. Preparats per a l’atac, ens vam ser tornant vulnerables, cada vegada més sensibles i exposats a ser ferits, i cada vegada més agressius i capacitats per ferir…
Quan la flama pren no hi ha marxa enrere: la calor augmenta i del frec salten espurnes: cadascun lluitant per aconseguir alguna veritat com a nostra única taula de salvació. Per això escopirem la nostra veritat a crits cruelment a l’altre en la cara… El contrari d’un.
Crec que ho saps i segueixes tretze són tretze.
La discussió perfecta no existeix. Quan es discuteix sempre queda alguna cosa per dir… d’aquí aquest silenci que deixa suspès el temps i ens fa viatjar cap al nostre interior, cada vegada una mica més sols.
Després, tal vegada, haurem trobat la calma, la serenitat, i intentarem continuar ajudant-nos i recolzant-nos els uns en els altres.
Hauríem de parlar.
Concepte/idea original: Erre que Erre
Coreografia/interpretació: Susana Castro, Teresa Navarrete, Ángeles Angulo, Mario G. Sáez y Ricardo Salas
Música original: David Crespo i Guim Serradesanferm (Balago)
Vesturari: Jorge Pérez
Espai Escènic: Erre que Erre
Producció executiva: Erre que Erre
[nggallery id=11]